El mes de gener va ser, definitivament, un mes d’escalfament. Febrer de 2012 serà recordat per molts com el mes més complicat dels darrers.

Vaixells que s’enfonsen sent cruel metàfora d’un model econòmic, social i fins i tot moral que ja no arribarà mai a bon port, països que deuen més diners que habitants tenen, jutges que pel seu afany d’esclarir veritats deixen de ser jutges, reials gendres que només volen que “defensar el seu honor”, reformes laborals que posen en perill l’estabilitat social, atacs a estudiants que defensen els seus drets quan se’ls vulneren.

Sona complex però en realitat tot, si és desgranat adequadament té el seu sentit.

Ens dol veure com ara, després d’una persecució mediàtica i política, el jutge que més ha volgut fer per esclarir la veritat d’un període clarobscur de la nostra història pateix no poder tornar a fer de jutge per relliscades passades comprensibles però no ideals.

Ens dol veure com un govern ultra-conservador, la prioritat del qual es conservar l’estatus social i econòmic dels seus amics adinerats i no patint com pateixen milions de famílies, aprova d’un dia per l’altre una reforma en el mercat laboral que beneficia a pocs en detriment de tots, que trenca amb l’estabilitat i amb tots els estàndards de llei al servei de la ciutadania per convertir la ciutadania en un servei. La moralina és clara; la dreta fa de dreta millor que l’esquerra. L’esquerra es protegeix rere la màxima “pel benestar de la ciutadà” mentre que la dreta es regeix per “pel benestar d’un servidor i dels meus allegats”.

Després de la mort del protagonista del film negre “La calle es mía”, una nova Delegada del Govern a València decideix retre un homenatge al President Fundador pòstum del seu partit amb el Ministre català d’Interior com a còmplice vulnerant i atacant, no només la llibertat d’expressió i de manifestació, sinó la manifestació de llibertat i l’expressió de desacord de xics i grans a cops de porra, com en els pitjors temps de la nostra gris i feixista història. Ja ho diuen, no és que la història sigui cíclica, és que els historiadors es copien els uns als altres, iguals que els polítics de dretes.

Com deia, aquest mes demana que païm molta informació de cop, però el mes proper ens demana que tinguem forces per lluitar per allò que es nostre i és herència de molts anys de lluita.

Així doncs, com deia aquell savi, “si lluites, pots perdre. Si no lluites, estàs perdut.”

Pues nada. Ya la tenemos aquí. Prevista, previsible, agresiva e injusta. Los cambios en el mercado de trabajo son claros y consisos; privar al trabajador de oportunidades de éxito con la excusa de la coyuntura.
Facilitando el despido y abaratando sus costes, pero aumentando el impacto sobre el ciudadano se beneficia directamente al empresario, que no a la productividad ni a la eficiencia de la empresa (no se confundan).
- Se reduce la indemnización por despido improcedente de 45 a 33 días por año.
- El despido procedente será motivo de excusa para la finalización de la relación laboral; se permite el despido si se alega que se han vivido tres trimestres de caída de ingresos o venta y si se tienen pérdidas o si, sencillamente, se preveen. Chocante, claro y catastrófico. La voluntad es facilitar la exclusión.
Ahora bien, para compensar se diseñan nuevos tipos de contratación y se regulan más estrictamente los convenios colectivos, por ejemplo primando los de la empresa ante los del sector.

La conclusión para mi es clara. Atacar más a la afectada ciudadanía. Penoso.